Per Catalunya Religió. Dc, 08/01/2020

Josep Gordi Serrat –CR/Sant Esteve de Palautordera) Vicky Mateu és una dona feta a ella mateixa. Malgrat passar per la universitat, on es va llicenciar en traducció i interpretació, s’ha format a partir de conèixer persones i viure experiències en diferents països en què ha residit i visitat. Es fa difícil posar-li una professió. Ha estat ballarina-actriu, traductora-intèrpret, doula, és a dir, acompanyant a l’embaràs, part i postpart i, en els darrers deu anys, acompanyant familiar, formadora de Pas d’Infant (equip de formació i assessorament a la criança i l’educació) i coordinadora pedagògica de l’escola de bosc i  d’educació viva, La Clariana, al Montseny. Nascuda a Barcelona el 1975, és mare de dos fills.

Ens trobem a Sant Esteve de Palautordera una tarda assolellada que ens permet conversar a l’aire lliure, tot gaudint de l’escalf dels darrers raigs de llum. Una nova entrevista de la col·lecció Natura Sagrada, dedicada a personatges que tenen un especial vincle espiritual amb la natura.

A quin barri de la ciutat de Barcelona va créixer?

Al barri de Can Baró i vaig viure a la plaça Sanllehy fins als onze anys. Per tant, molt a prop del parc Güell. Aquest va ésser el meu espai de joc quan era infant. Recordo que la sala hipòstila era el lloc, on amb els meus cosins i amics, jugàvem, entre d’altres jocs, a cuit-amagar entre les columnes gaudinianes.

Per tant, la natura era molt propera?

Sí. Però el fet clau no va ésser aquest sinó que la meva mare em va inscriure a l’agrupació escolta del barri, on vaig estar des dels sis fins als divuit anys. Amb aquest grup escolta vaig fer moltes excursions d’un dia, sortides de cap de setmana i  campaments, amb els enyorats focs de camp… Vam aprendre a recollir branques i branquillons i amb aquests elements arboris apreníem a fer taules, bancs i altres estris necessaris per passar uns dies al bosc, cuinar amb el foc a terra…

Què va aprendre dels escoltes respecte a la natura?

El més important és que la natura es va convertir en un element molt familiar i quotidià, per tant, l’acabes estimant, és part de la teva vida. Resultat d’aquesta estima, apareix el sentiment de tenir-ne cura, de no sentir-ne por, però, també, d’anar-hi amb respecte i prudència, i a la vegada, tenir clar que estava ple de misteris. Entens la necessitat de l’equilibri entre el donar i el rebre, ens proveïa d’herbes, com la farigola o de fruits, com les cireres d’arboç. Una tenia la sensació que s’establia un intercanvi, un diàleg entre la natura i tu, és a dir, tu la tractes amb respecte i ella t’ofereix aliments, ombra…

Als onze anys va deixar la gran ciutat.

Exacte. La meva mare va decidir, davant del naixement d’una nova germana, que pels nens era millor viure  més a prop de la natura i va decidir que ens anéssim a viure a Montmeló. En aquell moment era un poble petit del Vallès Oriental i just davant de casa teníem camps de conreu, boscos… a més a més, vivíem en una casa amb jardí.

Prop de Montmeló hi ha la serralada litoral amb bonics i suaus cims, com el castell de Sant Miquel. Hi anàveu a caminar per aquestes muntanyes tan properes?

Sí, hi anàvem amb els pares a buscar aigua a la font i amb els amics ens endinsàvem per molts senders i corriols. A la vegada seguia connectada amb el cau i m’apuntava a totes les sortides.

D’aquelles excursions, en recorda alguna que fos especial?

De les que guardo un gran record són les que ens van oferir més responsabilitats i autonomia -gestió de materials, dissenyar part de la ruta, etc), i de sortides on ens trobàvem amb més reptes i aventures; alguna vegada amb petites desventures, però, a la vegada, una gran font d’aprenentatge. Per exemple, en una ocasió una forta tempesta ens va tirar les tendes i vam quedar ben xops, però ens vam ajudar els uns als altres i ens vam sentir molt units. Aquestes experiències fomentaven la cooperació, el treball en equip, la superació i es forjava el sentiment de pertànyer a un grup.

També recordo els campaments d’estiu al Pirineu, on vivíem en plena natura durant 15 dies (rentar la roba al riu, fer letrines, cuinar, etc.) .

Créixer en aquest entorn em va donar eines i recursos per sentir-me preparada per moure’m en entorns diversos, com fer el GR-11 amb la meva parella, fer un mes d’interrail o visitar països llunyans.

Vau entendre que la natura té dos vessants: la bellesa de les valls i muntanyes i, d’altra part, les tempestes o les ventades?

En aquest moment em venen a la ment les paraules d’un professor del Postgrau Significats i Valors Espirituals de la Natura: la muntanya és un lloc ple de vida, que no amaga la mort.

Als escoltes vau treballar la part interior o espiritual?

I tant. Recordo que en alguns moments reclamàvem als caps espais on poder estar sols i gaudir dels núvols, de les olors dels pins… En aquestes estones de solitud i silenci gaudíem, per exemple, de la sortida del sol, i una tenia la sensació que ho vivia des de dins.

Es feia servir la pregària?

De forma indirecta jo sento que sí. Ara bé, el que recordo millor són les cançons per donar gràcies al nou dia, als aliments, al foc…

Deixem la teva etapa a l’escoltisme i entrem a la teva formació. Com va desenvolupar-se?

De forma eclèctica i molt a la meva manera. Formacions i experiències diverses, seguint els meus interessos. Per exemple, als divuit anys, després d’acabar la selectivitat, vaig decidir que volia marxar a viatjar sola i van ésser més de dos anys donant voltes pel món. L’escoltisme i les experiències al bosc em va ensenyar que podia anar per la vida tranquil·la, malgrat calia ésser prudent.

Què va aprendre d’aquestes dos anys treballant i viatjant?

A part de l’anglès, a tractar amb persones diferents, variats paisatges, gastronomies, músiques, costums i, molt important per a mi, a espavilar-me a fer molts tipus de feina, a sobreviure i ser autònoma; em queda dins meu el sentiment que el món, la terra, és un lloc molt amable i ric, sense oblidar que tot té dues cares; però com posar consciència a la més enriquidora.

Què va fer en tornar?

Vaig estudiar la llicenciatura de traducció i interpretació i, molt ràpidament vaig trobar feina, traduïa sobretot llibres i manuals de teràpies complementàries o impartia tallers del mateix tema. Paral·lelament vaig començar a ballar per diversió. Algú em va proposar que em dediqués professionalment a la dansa, jo tenia ja 25 anys… Però propi de mi, vaig pensar “per què no…?” Així que vaig marxar a l’estranger per estudiar dansa. Vaig poder cursar només el primer any perquè després es va acostar algú i va dir-me que volia contractar-me com a ballarina; vaig fer el segon curs de dansa entre bambolines. Més endavant també començo a treballar com a actriu, vaig estar 8 anys als escenaris. Paral·lelament començava a formar-me en una altre dels meus interessos, acompanyar les dones en el part i postpart. Potser hauria d’haver estudiat per ésser comadrona, però tornar a entrar a la universitat es feia molt feixuc i, em vaig preparar a Anglaterra per ésser doula. Totes aquestes experiències a la mà d’una altra de les meves passions, acompanyar infants, des del cau que havia fet de monitora (a colònies, campaments); cada vegada més m’adonava que tenia ganes d’acompanyar als infants de forma més propera a les seves necessitats i interessos. Vaig tenir la sort de trobar persones molt enriquidores en aquest àmbit i poder tenir experiències d’una altra mirada a l’educació, com anar a escoles d’Anglaterra que tenien diferents pedagogies, com les escoles de bosc. Jo aprenc, sobretot, als escenaris, observant i provant.

I quan és que l’educació dels infants pren un major protagonisme en la seva vida?

Arriba un moment que torno d’Anglaterra, ja que desitjo ser mare i començo a posar en pràctica els meus coneixements en educació dels infants i en l’acompanyament de dones i famílies. La meva primera feina va ser en una projecte d’educació viva a Barcelona, al costat del parc Güell. Les primeres sortides amb els infants eren allà on jo havia tingut els meus primers inicis de nena, de joc i natura. Al cap de poc vaig ser mare i vam decidir venir a viure al Montseny i quan la meva filla tenia un any, amb companyia d’una amiga, vam crear la primera escola de bosc al Montseny, Blau Cel. Ara ja fa anys d’això; aquell projecte s’ha anat transformant i agafant forma, actualment culminant amb Pas d’infant -equip de formació, assessorament i sessions de bosc- i La Clariana, escola de bosc i educació viva, i seguim al Montseny.

Què és una escola de bosc?

Una escola de bosc és un espai de joc i aprenentatge entre el cel i la terra. Una escola de bosc és un entorn per infants ple de vida que no amaga la mort, els imprevistos, els reptes…

L’escola de bosc és un espai de joc i aprenentatge per a infants a la natura, tu ets acompanyat del seu aprenentatge. El que vull transmetre és que si converteixes la natura en un espai familiar, l’estimaràs i el respectaràs, viuràs el que significa donar i rebre, podràs experimentar quines són les teves capacitats i habilitats, quins els teus límits… En definitiva és un indret òptim on els infants poden adquirir coneixements, competències i aptituds, a més de donar suport al seu desenvolupament global i íntegre, és a dir, en els aspectes motrius, sensorials, emocionals, socials, cognitius i espirituals. Aquests sis àmbits es poden desenvolupar perfectament a la natura i ho fan de forma paral·lela i al llarg del temps.

Un espai educatiu per a mi ha d’oferir aprenentatges significatius, aportar eines i recursos a l’infant per aprendre a viure. Ha de brindar espais d’exploració i descoberta, calma i interacció, observació i experimentació, obertura i recolliment, expressió i escolta, riquesa i varietat d’experiències. La natura és un lloc idoni, la vida té un sentit.

Sempre esteu a l’aire lliure?

Sí. Sempre anem a descobert i si plou tenim tendals i a l’hivern cerquem espais on ens deixin fer foc, per escalfar-nos a l’hora de dinar. Si fa un temps molt dolent cerquem un lloc cobert. En aquest sentit coneixem, a la zona on treballem, diversos porxos i també, per casos extrems, ens cedeixen un sala on aixoplugar-nos.

Si ho he entès bé els nens de 0 a 3 anys estan un dia a la setmana amb vosaltres i els més grans quatre dies?

Sí que ha estat així, però actualment per raons de reestructuració, només coordino el grup familiar de 0-3 anys, La Clariana. També fem sessions de bosc, en cap de setmana, amb infants més grans.

Com us arriben els alumnes?

Són els pares que trien aquesta opció, en aquest cas una escola de bosc amb mirada d’educació lliure o viva.

Què vol dir educació lliure o viva?

És una manera d’acompanyar als infants, una actitud, una mirada, no una metodologia. Es confia en l’infant i en la seva capacitat d’aprendre per si mateix i de prendre decisions. L’infant és el protagonista, en el sentit que és ell qui dirigeix els seus aprenentatges a partir dels seus interessos i necessitats. L’adult l’acompanya i li ofereix recursos i entorns per desenvolupar-se. En conseqüència, cada infant és vist com un ésser únic i diferent, amb els seus propis objectius. Per tant, es tracta d’oferir a cada infant allò que necessita. Tot tenint present que som dins d’un grup i també s’ha de cuidar, cal tenir present quins són els interessos i necessitats del grup, alhora que recordem la relació d’aquest grup amb altres, la interrelació de diferents grups-sistemes, com l’escola i les famílies, etc.

Quan acaben amb vosaltres, es reincorporen al sistema educatiu públic o privat?

Depèn de la família. Però la realitat és que els que s’incorporen al sistema convencional sovint no tenen cap problema i, normalment, els mestres estan encantats amb aquests alumnes que poden escoltar i entenen els límits que es poden establir a l’aula, ja que saben que hi ha un grup que s’ha de mirar. Quan estàs a bosc hi ha molts moments que has de cooperar i els teus desitjos particulars, a vegades, han de passar a un segon pla pel benestar del grup; és una cosa que entenen ràpid i accepten com una cosa natural.

L’espiritualitat és un dels eixos que treballeu. No totes les escoles la treballen. Com ho feu?

Tens raó que se’n parla poc i la principal raó, crec que és perquè sovint confonem espiritualitat amb religió. Quan parlo del desenvolupament espiritual de l’infant, és perquè crec que és un dels fonaments del desenvolupament. En relació a l’espiritualitat, per tant, es tracta d’oferir una base que té tres eixos. El jo, l’altre i l’entorn. Per tant, aquesta base espiritual té a veure amb l’estima de qui soc jo, és a dir, l’acceptació i respecte vers un mateix, qui soc, com soc, què tinc. Ens agrada expressar-ho com el pla de desenvolupament intern de l’infant, que vol dir que dins seu té una llavor pròpia i única per créixer. Per tant, el primer pas és que l’infant sigui conscient que dins seu té una llavor a desenvolupar amb unes característiques pròpies que cal conèixer i acceptar. Perquè aquesta llavor maduri amb plenitud calen tres ingredients: autoestima, autonomia i autoregulació. Si aquesta triada del desenvolupament està sana, podrem passar a l’eix social amb satisfacció, és a dir, l’acceptació dels altres i aprendre a relacionar-se amb ells des de l’estimació d’un mateix. Som un grup, però tots som diferents. En espais educatius cal treballar la relació amb l’altre, com per exemple a partir de cercles on expressar allò que pensa cadascú; ens escoltem i ens mirem. Un cop hem acceptat i après a relacionar-nos amb els de la nostra espècie, el nostre grup, també cal passar a la resta d’espècies del nostre entorn. Aquí treballem molt el respecte i l’estimació tant del que veus com del que no veus. Per exemple, de l’arbre veiem el tronc i la capçada, però no les arrels. En conclusió, l’espiritualitat es treballa des del jo, l’altre i tot l’entorn.

Dins d’aquest entorn no treballeu el transcendent?

Sí. Tot i que en ocasions es produeix de forma espontània. A vegades, veus un infant embadalit davant l’aigua i enlloc de dir-li desperta o no badis, el deixem estar que gaudeixi d’aquest moment d’intimitat o comunió. A vegades, quan ens trobem un animal mort surt a la conversa parlar de l’ànima, del més enllà, del misteri… Aquí intentem obrir la mirada i deixar clar que hi ha moltes formes de donar resposta a aquests interrogants. Amb els petits ho deixem tot molt més obert, però amb els grans els plantejo diferents visions sobre la vida i la mort i els deixo clar que amb el temps ells decidiran quina cosmovisió o tradició seguir. En conclusió, el transcendent ho treballem amb els infants des d’una obertura molt gran on hi ha molts misteris.

També em referia al transcendent com aquella visió que hi ha quelcom per damunt de tot, que ho uneix i que ens podem obrir a viure-ho o quedar-nos, simplement, amb la dada material…

La veritat és que no utilitzem la paraula transcendent, però ens obrim a parlar-ne quan apareix a la conversa i, normalment, fem servir el mot misteri i deixem clar que tot no es pot explicar. A la natura aquesta sensació d’unitat o comunió apareix amb certa normalitat quan observem una albada o una posta de sol. A aquest misteri nosaltres no li posem cap nom i els deixem clar, als infants, que ells, al llarg de la seva vida, arribaran o no a identificar-se amb un nom o cosmovisió.

I d’aquest tema, en parleu amb els pares?

I tant, sempre expliquem que nosaltres, a l’escola de bosc, tractem totes les àrees de desenvolupament de l’infant abans esmentades i, en conseqüència, també l’espiritual. Ara m’adono, després de parlar amb tu, que potser cal explicar millor aquest punt per quan s’ha de transmetre als adults o a nens més grans.

Utilitzar dins de la temàtica espiritual la paraula entorn pot portar a confusió. Raimon Panikkar defineix l’espiritualitat com el fil que ho uneix tot.

Certament, després del jo, els altres i tota la resta, evidentment, hi ha quelcom que ho uneix tot. Potser és un quart element que cal afegir i que, normalment, esmentem com a misteri. Potser no he utilitzat el mot transcendent per evitar un possible conflicte amb els adults.

Als pobles indígenes la paraula natura no existeix ja que se senten dins d’ella i en ocasions es parla de la gran mare o la gran àvia i engloba totes les realitats: les visibles i les invisibles.

Nosaltres parlem de la mare terra, de la germana lluna…

Paraules del cant a les criatures de sant Francesc.

Sí? Normalment utilitzem cançons per introduir aquests conceptes i ens referim a ells amb gratitud. Però per a mi hi ha quelcom per damunt de tots aquests elements, digues transcendent o el que vulguis. El que sí que tinc clar és que amb els infants vull treballar l’espiritualitat.

L’espiritualitat també es pot viure des de l’agnosticisme.

I tant! Ara bé, des de fa temps parlo amb companys anglesos d’aquesta temàtica, allà hi trobo més tranquil·litat amb el tema, i m’adono que cal superar aquesta idea que l’educació ha d’estar totalment emmarcada dins l’agnosticisme i, en conseqüència, des de petits cal treballar-ho per tal que quan aquests infants arribin a l’adolescència tinguin una base per decidir per ells mateixos. En ocasions m’adono que molts adolescents se senten molt perduts ja que no han treballat el seu vessant espiritual. El materialisme, a vegades, els porta a sentir-se orfes i després poden aparèixer malalties mentals, moments de molta desil·lusió amb la vida, de confusió, entre altres problemàtiques. Jo crec, sobretot per manca d’arrelament, que sovint ve donada per aquesta connexió amb el transcendent, curiosament… En conclusió, cal parlar d’espiritualitat sense embuts i des de ben petits. Per exemple, en una sortida al bosc hi ha moltes eines per treballar l’espiritualitat.

Per acabar, creu que la natura és sagrada?

Jo crec que sí. Sempre ho ha estat, però avui en dia cal reivindicar-ho més que mai.

https://www.catalunyareligio.cat/ca/escola-bosc-fem-servir-mot-misteri

Article escrit en col·laboració entre Josep Gordi i Vicky Mateu. Publicat a la revista estris.

» Imagina’t caminant pel bosc, sents la frescor de l’aire, la bonança del terreny irregular, l’escalfor del sol, el brunzir i la fresa dels éssers que t’envolten. Estímuls curosament proporcionats per sentir la vida i la quietud alhora…»

Estris 252. Deixem badar els infants

S’acosta el Nadal i amb ell arriba la il·lusió d’un moment especial que omple els nostres carrers de llums, de llars que s’engalonen i de mercats nadalencs. Probablement es desperta en nosaltres el desig de viure aquestes dates de manera especial i màgica, sobretot quan compartim la vida amb infants i volem celebrar tradicions tan especials com el Tió, el Pare Noël, l’arbre de Nadal, el Solstici d’hivern i els esperats Reis Mags.

Tanmateix potser també es desperta un neguit intern, una veueta en forma de preguntes:

És possible crear màgia sense recórrer als enganys? Podem alimentar la fantasia sense perdre el sentit profund del que celebrem i romandre fidels als nostres valors? Pot la màgia del Nadal cohabitar amb la veritat? I segurament moltes d’altres.

En aquest article et convidem a reflexionar juntes al voltant de la importància i el sentit de les celebracions, explorant el Nadal com a exemple. Ens centrarem en com fer-ho: la fantasia i la màgia, el recurs del joc i sobretot, explorar com gaudir amb els infants des de l’autenticitat, l’honestedat i mantenint ben viva la il·lusió. Ens hi acompanyes?

Celebrar, transmetre valors i creences
Primer de tot, ens agradaria convidar-te a parar un moment i preguntar-te:

Quin significat té el Nadal? La manera com ho has celebrat amb la teva família d’origen és la mateixa en què ho vols continuar celebrant? Quin sentit té per a tu? Ho
comparteixes amb la teva parella?
És important recordar que podem triar com viure les tradicions i les celebracions. Només quan tenen sentit i coherència per a nosaltres, les podem viure amb profunditat. D’aquesta manera transformem l’acte de reunir-nos i fer una “activitat festiva” en un acte de reconeixement d’un moment especial que ens permet parar per agrair, honrar i compartir, és a dir CELEBRAR.

Les celebracions, com les nadalenques, compleixen funcions que són essencials per a la nostra vida. Són una meravellosa oportunitat per transmetre creences i valors als nostres infants, a la vegada que ens proporcionen estructura i ritme, connectant-nos amb la ciclicitat de la natura i la vida. En aquest sentit, celebrar es pot convertir en un moment de reflexió i renovació. També ens agradaria destacar que les festes fomenten el sentiment de pertinença, nodrint l’autoestima i la identitat de les persones, ja que ens recorden que formem part d’una comunitat més gran.

Tenint en compte aquestes premisses esdevé fonamental entendre quin sentit té aquesta festivitat en el si de la nostra família i què volem transmetre als nostres infants per poder desplegar-nos i gaudir. Des d’aquest lloc podrem oferir propostes especials que marquin la diferència amb els nostres moments quotidians, i aquí és on la fantasia i el joc ens poden ajudar a potenciar la màgia.

Però de què parlem quan parlem de fantasia i màgia? Són el mateix? La fantasia i la màgia sovint es confonen ja que totes dues ens conviden a mirar més enllà, però de manera diferent. La fantasia ens connecta directament amb la imaginació, allà on les possibilitats són infinites. La màgia, per la seva banda, té una qualitat diferent, més íntima i ens connecta al misteri, a la vida, a allò que no podem explicar en paraules però sentim profundament i ens omple de meravella.

Podríem dir que la fantasia ens porta lluny per somiar, i la magia ens permet descobrir ben aprop allò extraordinari.

Des d’aquesta mirada, es fa evident que la màgia no es construeix amb mentides ni enganys, i que és possible cultivar-la a través de la fantasia compartida.

Com viure el Nadal amb autenticitat
El Nadal ens ofereix un magnífic escenari on desplegar la fantasia per jugar i obrir-nos a la màgia d’aquestes dates. Aquí és important tenir present les “normes bàsiques” del joc simbòlic per cuidar l’infant. Així que primerament anem a recordar-les plegades i veure què pot passar si les descuidem.

1a. norma- Jugo amb seguretat i experimento amb tranquilitat. Allò que succeix en el joc no és real, no té conseqüències ni modifica la meva vida.

Què pot passar al Nadal? Si l’infant creu que allò que està passant és real, no hi ha joc. Casa nostra de sobte pot esdevenir un lloc on poden entrar persones sense que les veiem (el pare Noël, els Reis Mags), que a més a més sembla que poden saber tot el que hem fet i en funció d’això ens poden premiar o castigar (regals o carbó).
Què podem fer? Prioritzar els espais de seguretat i des d’aquí fomentar la fantasia i jugar amb la imaginació: és important que l’infant sàpiga que en tot moment està en un espai de seguretat, per exemple, on no pot entrar ningú que no sigui convidat. El joc pot ser una eina a través de la qual crear mons diferents, especials i únics, un espai on poder participar i explorar en família.

Per exemple, podem decidir acollir la tradició del Tió de Nadal a la nostra família. En un primer moment, seria important entendre quin significat té i si aquest, té sentit per a nosaltres. Si decidim celebrar el Tió, haurem d’explicar als infants de casa què representa i nosaltres preguntar-nos què ens aporta en el si de la nostra família. Des d’aquí podrem decidir com embellir-la i omplir-la de fantasia a través del joc (anar a buscar el tió, pintar-lo, alimentar-lo, etc.)

No cal canviar el que hem viscut fins ara, si ens agrada. Per exemple si a casa hi ha el costum de que sigui el Tió qui arriba i pica al timbre de casa, per descomptat que ho podem seguir fent. Allò més important serà com responem a les possibles preguntes, inquietuds i dubtes de l’infant. Com gestionem la situació perquè entenguin que és un joc, un misteri per desvetllar.

Existeixen els Reis Mags? Com viure la màgia de les celebracions sense mentides

S’acosta el Nadal i amb ell arriba la il·lusió d’un moment especial que omple els nostres carrers de llums, de llars que s’engalonen i de mercats nadalencs. Probablement es desperta en nosaltres el desig de viure aquestes dates de manera especial i màgica, sobretot quan compartim la vida amb infants i volem celebrar tradicions tan especials com el Tió, el Pare Noël, l’arbre de Nadal, el Solstici d’hivern i els esperats Reis Mags.

Tanmateix potser també es desperta un neguit intern, una veueta en forma de preguntes:

És possible crear màgia sense recórrer als enganys? Podem alimentar la fantasia sense perdre el sentit profund del que celebrem i romandre fidels als nostres valors? Pot la màgia del Nadal cohabitar amb la veritat? I segurament moltes d’altres.

En aquest article et convidem a reflexionar juntes al voltant de la importància i el sentit de les celebracions, explorant el Nadal com a exemple. Ens centrarem en com fer-ho: la fantasia i la màgia, el recurs del joc i sobretot, explorar com gaudir amb els infants des de l’autenticitat, l’honestedat i mantenint ben viva la il·lusió. Ens hi acompanyes?

Celebrar, transmetre valors i creences
Primer de tot, ens agradaria convidar-te a parar un moment i preguntar-te:

Quin significat té el Nadal? La manera com ho has celebrat amb la teva família d’origen és la mateixa en què ho vols continuar celebrant? Quin sentit té per a tu? Ho
comparteixes amb la teva parella?
És important recordar que podem triar com viure les tradicions i les celebracions. Només quan tenen sentit i coherència per a nosaltres, les podem viure amb profunditat. D’aquesta manera transformem l’acte de reunir-nos i fer una “activitat festiva” en un acte de reconeixement d’un moment especial que ens permet parar per agrair, honrar i compartir, és a dir CELEBRAR.

Les celebracions, com les nadalenques, compleixen funcions que són essencials per a la nostra vida. Són una meravellosa oportunitat per transmetre creences i valors als nostres infants, a la vegada que ens proporcionen estructura i ritme, connectant-nos amb la ciclicitat de la natura i la vida. En aquest sentit, celebrar es pot convertir en un moment de reflexió i renovació. També ens agradaria destacar que les festes fomenten el sentiment de pertinença, nodrint l’autoestima i la identitat de les persones, ja que ens recorden que formem part d’una comunitat més gran.

Tenint en compte aquestes premisses esdevé fonamental entendre quin sentit té aquesta festivitat en el si de la nostra família i què volem transmetre als nostres infants per poder desplegar-nos i gaudir. Des d’aquest lloc podrem oferir propostes especials que marquin la diferència amb els nostres moments quotidians, i aquí és on la fantasia i el joc ens poden ajudar a potenciar la màgia.

Però de què parlem quan parlem de fantasia i màgia? Són el mateix? La fantasia i la màgia sovint es confonen ja que totes dues ens conviden a mirar més enllà, però de manera diferent. La fantasia ens connecta directament amb la imaginació, allà on les possibilitats són infinites. La màgia, per la seva banda, té una qualitat diferent, més íntima i ens connecta al misteri, a la vida, a allò que no podem explicar en paraules però sentim profundament i ens omple de meravella.

Podríem dir que la fantasia ens porta lluny per somiar, i la magia ens permet descobrir ben aprop allò extraordinari.

Des d’aquesta mirada, es fa evident que la màgia no es construeix amb mentides ni enganys, i que és possible cultivar-la a través de la fantasia compartida.

Com viure el Nadal amb autenticitat
El Nadal ens ofereix un magnífic escenari on desplegar la fantasia per jugar i obrir-nos a la màgia d’aquestes dates. Aquí és important tenir present les “normes bàsiques” del joc simbòlic per cuidar l’infant. Així que primerament anem a recordar-les plegades i veure què pot passar si les descuidem.

1a. norma- Jugo amb seguretat i experimento amb tranquilitat. Allò que succeix en el joc no és real, no té conseqüències ni modifica la meva vida.

Què pot passar al Nadal? Si l’infant creu que allò que està passant és real, no hi ha joc. Casa nostra de sobte pot esdevenir un lloc on poden entrar persones sense que les veiem (el pare Noël, els Reis Mags), que a més a més sembla que poden saber tot el que hem fet i en funció d’això ens poden premiar o castigar (regals o carbó).
Què podem fer? Prioritzar els espais de seguretat i des d’aquí fomentar la fantasia i jugar amb la imaginació: és important que l’infant sàpiga que en tot moment està en un espai de seguretat, per exemple, on no pot entrar ningú que no sigui convidat. El joc pot ser una eina a través de la qual crear mons diferents, especials i únics, un espai on poder participar i explorar en família.

Per exemple, podem decidir acollir la tradició del Tió de Nadal a la nostra família. En un primer moment, seria important entendre quin significat té i si aquest, té sentit per a nosaltres. Si decidim celebrar el Tió, haurem d’explicar als infants de casa què representa i nosaltres preguntar-nos què ens aporta en el si de la nostra família. Des d’aquí podrem decidir com embellir-la i omplir-la de fantasia a través del joc (anar a buscar el tió, pintar-lo, alimentar-lo, etc.)

No cal canviar el que hem viscut fins ara, si ens agrada. Per exemple si a casa hi ha el costum de que sigui el Tió qui arriba i pica al timbre de casa, per descomptat que ho podem seguir fent. Allò més important serà com responem a les possibles preguntes, inquietuds i dubtes de l’infant. Com gestionem la situació perquè entenguin que és un joc, un misteri per desvetllar.

2a.norma- “Fer veure com”, jugo com si les coses fossin reals, però amb el coneixement que no ho són (personatges, situacions, etc.)

Què pot passar al Nadal? Sovint, amb la millor de les intencions, en aquests moments els adults volem fer veure que tota la part fantàstica és real, creient que així preservem la màgia. La societat en general actua d’aquesta manera, fins i tot, podem veure a les noticies l’arribada dels Reis Mags com un altre notícia de l’actualitat, de la realitat.
Què podem fer? Recordar i ser conseqüents amb el sentit de la celebració: tenir present en tot moment què celebrem i per què. Utilitzar les festes i les celebracions com una forma de manipulació no ajuda a preservar la màgia ni a crear moments especials. Actituds com: “Si no et portes bé, el Tió no et cagarà res”, “Ja has estat bo perquè et portin regals?” poden ser nocives pel vincle i rebaixar la celebració a un mer intercanvi de favors, comportaments o estratègies per aconseguir el que vull, per ser acceptat, etc., malmetent així el sentit real de la celebració i la seva màgia.

3a norma.- Tinc un rol adequat i consensuat. Un rol que puc assumir, em senta bé i el puc modificar si ho necessito.
Què pot passar al Nadal? Si l’infant barreja fantasia i realitat, i no entén que forma part d’un joc, no pot triar-lo o modificar-lo. No entén quin és el seu rol ni com
participar.
Què podem fer? Honrar els diferents rols: reconèixer la importància del paper de cadascú segons el moment evolutiu, el desig, les ganes de participar i les diferents destreses.
Continuant amb l’exemple del Tió, les adultes introduim als infants en “el món del Tió”: com abrigar-lo, alimentar-lo i tot allò que s’ha de fer per “fer-lo cagar”.
Probablement els infants quan són petits agafen el rol de posar el menjar, cantar i picar el dia de Nadal. A mida que van creixent, si entenen que és un joc, poden desenvolupar altres rols com fer “desaparèixer” el menjar, fer-lo bellugar per la casa o el que a cada família se li acudeixi, fins participar en amagar els regals sota la manta.

Permeteu-nos aquí recordar que, per saber que és un joc, no cal dir-ho directament amb paraules, senzillament juguem: potser canvia la nostra veu, la nostra entonació; totes tenim matisos diferents quan juguem…i queda clar que estem jugant sense haver de dir que estem jugant al Tió. Ser clares i no mentir, no vol dir desvetllar el misteri ni carregar-nos la il.lusió i la diversió.

Una vegada atès tot “el món del joc”, per continuar enriquint la fantasia d’aquesta celebració, us proposariem; crear espais inspiradors. Les activitats lúdiques no només contribueixen a desenvolupar la imaginació, sinó que també són una forma d’enfortir la relació en família.

Incloure els infants en activitats com preparar manualitats conjuntament; jugar a escenificar històries o llegir contes i llegendes que fomentin l’imaginari i que els situïn en el sentit de la celebració; o organitzar petites sorpreses pels altres, són exemples de com podem dotar les celebracions d’un component especial, fora del quotidià.

A més a més, pensar en les diferents parts de la celebració o com volen participar, permetrà que ells mateixos visquin la màgia d’una manera honesta i plena de significat.

Les celebracions, les tradicions i les festes són responsabilitat de l’adult, són espais especials que decidim crear per honrar i agrair, espais per compartir creences i valors que són importants per a les adultes. Els infants poden participar-hi, però, pel seu procés vital (comprensió del món, etapes de desvinculació, etc.) entraran i sortiran, s’hi implicaran i no voldran saber-ne gran cosa… Serà l’adult qui mantindrà la tradició viva!

Què generen les mentides?
En moments en els quals la curiositat infantil s’encén com els llums que decoren el nostre entorn, és natural que les adultes ens trobem atrapades en un dilema ambivalent. D’una banda, el desig de preservar la màgia del Nadal; de l’altra, la inquietud que pot sorgir al veure les nostres filles enfrontar-se a realitats confuses, on la fantasia i la veritat semblen entrellaçar-se d’una manera que pot desencadenar dubtes interns, sentiments d’incoherències, intuïcions no escoltades, percepció de secrets, etc.

Com acabem de veure, es pot cuidar de la màgia i l’esperit del Nadal sense mentides; és més, per realment fer-ho és necessari. Podem fer servir la fantasia per embellir les celebracions, recordant que la màgia rau en l’autenticitat dels moments.

A vegades, per referir-nos a les mentides al voltant d’algunes celebracions com el Nadal, parlem de mentides “boniques” o “piadoses”. Però, per a qui són boniques? Per qui tenim pietat?

La màgia no es fa amb mentides
Llegint això, potser et sorgeix la pregunta: però com de mal poden fer unes mentides benintencionades? Ens agradaria remarcar que beintencionades o no, no podem oblidar que parlem de mentides i que les seves conseqüències poden ésser profundament perjudicials: la desconfiança en un mateix, la decepció envers els altres, la sensació que es dona permís a dir-nos mentides dins el si de la família; tot plegat minva el sentiment de pertinença o la confusió vers un món on sembla que passen coses inexplicables.
Totes aquestes implicacions poden fer que els infants es sentin perduts en un món on el que se’ls explica no s’ajusta a les seves observacions i a la seva intuïció, començant a desconfiar d’ells mateixos, dels altres i de l’entorn. Per tant, des d’aquesta mirada, és vital mantenir una relació honesta amb ells, tenint en compte l’edat i el seu context, per poder acompanyar-los a un espai on la fantasia es reconegui com una forma d’expressió creativa i no com un engany. Això no vol dir en
cap moment, oblidar les sorpreses, desterrar la fantasia o no acollir la màgia; en poques paraules “aixafar-los la guitarra”. Tot el contrari, vol dir preparar i cuidar un entorn on es puguin sentir segures, com la resta de l’any ho fem: sense mentides i sense pressions. Des d’aquesta tranquilitat podrem afegir totes aquelles coses especials que volguem d’aquesta època i que ens permetin jugar i gaudir encara més a tota la familia.

I què podem fer quan comencin les preguntes dels infants? Mantenir clara la diferència entre secret i sorpresa ens pot ajudar a saber com anar responent i acompanyar-les així, a poc a poc, a anar descobrint el món de la fantasia compartida. Aquí és especialment important la paraula “acompanyar”. Donarem resposta adaptant-nos i respectant el seu ritme en les deduccions, les intuïcions, la curiositat, ja que no dir mentides no vol dir desvetllar-ho tot.

Arribades aquí poden haver passat moltes coses. Potser quelcom dins teu s’ha remogut i t’agradaria revisar la vostra manera de celebrar, potser algunes intuïcions han trobat un fil del que estirar i tens una mica més de claredat en situacions que et grinyolaven o potser has sentit una sacsejada i ara no saps ben bé “què has de fer”.

Per a nosaltres és molt important fer-te arribar que si alguna cosa s’ha mogut dins teu la puguis mirar amb tendresa i paciència. Sovint, des de la criança, amb molt bones intencions també, ens exigim incorporar ràpidament allò que acabem de descobrir, allò que sentim que és important i segurament diferent a allò que vam rebre. Tan de bo hagis trobat en aquest viatge inspiració per trobar la teva/vostra manera i pugueu, si així ho
sentiu, resignificar les celebracions.

Assenyalar que, si bé és cert que, si des de l’inici es fa d’una determinada manera, és més fàcil i coherent continuar-la, això no vol dir que no es pugui canviar. Allò
important és si hi ha quelcom a revisar, si voleu caminar com a família cap a un lloc diferent i sobretot recordar que no cal fer-ho tot i menys a la vegada.

Les celebracions i les tradicions que cultivem, com en aquest cas el Nadal, ens ofereixen una meravellosa oportunitat per crear moments especials amb els
nostres éssers estimats. Celebrar tradicions ens permet connectar amb allò que ens defineix com a família, transmetre i compartir els nostres valors i enfortir el
sentit de pertinença i el vincle.

Voldríem acabar desitjant-vos que pugueu gaudir d’aquestes festes des de l’essència i l’autenticitat, des del joc i la fantasia, recordant que la màgia del Nadal rau en la bonica tendresa de viure’l junts.

• Formació «Espiritualitat, infància i natura» ofereix un retorn refrescant a les arrels de la nostra connexió innata amb el món que ens envolta, l’apreciació per la bellesa i honrar els aprenentatges de la natura. Al cor de la formació, cultivar la nostra connexió amb la natura i celebrar els seus cicles. Com integrar-ho en la nostra vida, la dels infants i els joves.
• Retir “cerca de la connexió amb la natura” Uneix-te a nosaltres en aquest recés de 5 dies a l’interior dels boscos del Montnegre.
  Una experiència guiada en la que juntes explorarem i ens prepararem perquè visquis 24 hores en solitari a la natura.
  Connecta amb la saviesa que hi ha dins teu i a la natura.

Més informació a: hola@vickymateu.com